De la fe per Setmana Santa
Em diu un excompany de feina ...que aquest any toca intentar sortir de l’atur, caminar les cinc hores preceptives de penitència i demanar feina. Doncs endavant, a demanar feina ...
Jordi Matí Font Para Kaos en la Red 12-4-2009 88 lecturas 2 comentarios
www.kaosenlared.net/noticia/de-la-fe-per-setmana-santa
-->Processó del Sant Enterrament de Tarragona, fundada el 1545 per la confraria de la Sang [Traducción al castellano]
Potser la fe mou muntanyes però segur que no cura constipats. Divendres 10 d’abril del 2009, per als cristians Divendres Sant, són tres quarts d’onze de la nit i els sons dels tambors han deixat de sentir-se perquè la pluja és més forta que no pas el brogit que produeixen els cops de maces i baquetes. Els centenars o milers de fidels –o aficionats a la música- que toquen continuen fent sorolls estridents de marxa militar davall de la pluja que ja no és anecdòtica. Demà, una bona colla d’ells covaran un constipat dels bons. La fe, ja se sap, malgrat els miracles dels sants i els pegats dels beats, té aquestes coses, et fa perdre el món de vista i els virus ho aprofiten. En tot cas, les farmàcies faran l’agost en ple abril; i això no ho podem qualificar de miracle? I és clar que sí.
Veig un vídeo de les Tres Gràcies de Reus i em ve una riallada a la cara que intento dissimular perquè cap manaire de dalt de tot no la percebi i m’enviï un raig fulminador. Milers de persones esperen que una colla de gent vestida de negre amb barrets acabats en punxa -amb un aspecte que realment fa por i et faria fugir si te’ls trobessis qualsevol altre dia pel carrer- tombin la imatge de cartró pedra de Crist a la creu (o potser és de fusta, els sabuts ja m’ho faran saber) perquè se’ls concedeixin tres desitjos. Tinc un amic que em va explicar com el seu pare hi anava cada any des que tenia sou amb un dècim de la Loteria Nacional a la butxaca de la camisa, damunt del cor, i tot i que feia més de quaranta anys que ho feia encara no li havia tocat, però enguany hi tornava a ser. Això és la fe, també, suposo jo.
Em diu un excompany de feina que se sent molt bé quan arriba Setmana Santa a Tarragona i que aquest any toca intentar sortir de l’atur, caminar les cinc hores preceptives de penitència i demanar feina. Doncs endavant, a demanar feina, que no li costarà massa perquè alguns dels que en tenen o que en tenien per repartir participen de la processó carregant pesats cordons o presidint lluïdes presidències. Ja se sap, els anys del totxo i els inversors han fet que una nova classe de supercreients destaqui entre creus, llances i espelmes. I és que la majoria de confraries tenen al capdavant gent pietosa i gent rica (alguns les dues coses alhora), amb possibles o que creu que en té, de creu. A Reus, sense anar més lluny, un reconegut empresari creador de feina i de riquesa, amb creu i tot, ha estat el pregoner d’enguany, un senyor segur que passarà per l’ull de l’agulla quan li arribi l’hora. Algú potser un dia explicarà aquesta estranya relació entre els que no havien de passar per l’ull d’aquesta famosa agulla que no admet rics i les processons per recordar la mort de Crist. Potser els camells? Ho ignoro, sóc pas mestre jo.
Llegeixo en diverses publicacions del Camp, de paper i digitals, un munt de qualificatius per a les processons d’aquests dies que em fan dubtar sobre qui els ha escrit, si periodistes i informadors o capellans i místics creients. Parlen de fe, de devoció, de passió per la Setmana Santa (els més literaris...). No anomenen el dopatge quan informen que algun portador ha de fer el trajectes injectat per lluitar contra el dolor pel seu mal d’esquena, ben al contrari li lloen el sacrifici, potser perquè martiritzar el cos és un dels objectius de la celebració. I no fan anar la paraula fanàtics per definir els pares i les mares que fan caminar pel carrer els seus fills i filles amb cara de pena i gelats de fred sota la pluja insistent. A Mallorca, a començament del segle XX, una pedagoga prioratina republicana, Rosa Roig, es va posicionar en la premsa contra la utilització dels infants en actes públics religiosos dient que els nens i les nenes el que han de fer és jugar i no acompanyar funerals, el mateix els dic i espero que no em passi el que a ella, desterrada fins a la mort lluny del poble on va néixer.
Jo no tinc la raó perquè no hi ha una sola raó, però sí que tinc la meva raó i aquesta es construeix damunt de coses materials, comprovables i físiques. No es fruit de supersticions, ni d’històries inventades per ningú, ni de la fe. No crec en res que no sigui material o, quan es tracta de persones, en les seves potencialitats positives; per això confio en cada una d’elles quan no esdevenen bens. Respecto les creences de tothom però quan no les comparteixo vull tenir la llibertat de dir-ho en veu alta perquè fer-ho forma part de la meva llibertat d’expressió i aquesta és bàsica, tal com ho són les de la resta de persones que m’envolten i que no m’envolten. Per això, no em ve de gust callar mentre veig els amos desfilant pels carrer enmig d’una multitud que els manté en el lloc principal de la “festa”, acomboiats per unes autoritats civils que s’arrengleren amb un pensament religiós basat en l’irracional que financen i promouen, escoltats per unes confraries que s’engalanen entre la fe i el folklore que diuen recuperar.
No vull oblidar que l’ocupació del carrer, amb la immensa participació popular de què gaudeixen les processons de Setmana Santa aquests dies, es posa al servei d’una testa coronada ultraconservadora d’una estructura piramidal i autoritària que, si no fos per tot aquest muntatge que avui l’envolta i per l’obediència apresa al llarg d’anys i panys, la majoria no dubtaríem a qualificar de promotora de la mort i repressora dels desitjos que ens fan més humans. En dies com aquest, a més, s’envolta d’una explícita iconografia de la mort, que lloa i utilitza per prometre’ns que darrere de la mort del cos hi ha una altra vida de l’ànima però, compte!, ells tenen la clau de pas sota control. I només l’obren a qui calla, es resigna i pateix en la seva vida terrenal seguint l’exemple que ens expliquen que va donar el fill del seu Déu en una nit com aquesta.
Más información:
Laboral / Economía
Opinión
Països Catalans
Em diu un excompany de feina ...que aquest any toca intentar sortir de l’atur, caminar les cinc hores preceptives de penitència i demanar feina. Doncs endavant, a demanar feina ...
Jordi Matí Font Para Kaos en la Red 12-4-2009 88 lecturas 2 comentarios
www.kaosenlared.net/noticia/de-la-fe-per-setmana-santa
-->Processó del Sant Enterrament de Tarragona, fundada el 1545 per la confraria de la Sang [Traducción al castellano]
Potser la fe mou muntanyes però segur que no cura constipats. Divendres 10 d’abril del 2009, per als cristians Divendres Sant, són tres quarts d’onze de la nit i els sons dels tambors han deixat de sentir-se perquè la pluja és més forta que no pas el brogit que produeixen els cops de maces i baquetes. Els centenars o milers de fidels –o aficionats a la música- que toquen continuen fent sorolls estridents de marxa militar davall de la pluja que ja no és anecdòtica. Demà, una bona colla d’ells covaran un constipat dels bons. La fe, ja se sap, malgrat els miracles dels sants i els pegats dels beats, té aquestes coses, et fa perdre el món de vista i els virus ho aprofiten. En tot cas, les farmàcies faran l’agost en ple abril; i això no ho podem qualificar de miracle? I és clar que sí.
Veig un vídeo de les Tres Gràcies de Reus i em ve una riallada a la cara que intento dissimular perquè cap manaire de dalt de tot no la percebi i m’enviï un raig fulminador. Milers de persones esperen que una colla de gent vestida de negre amb barrets acabats en punxa -amb un aspecte que realment fa por i et faria fugir si te’ls trobessis qualsevol altre dia pel carrer- tombin la imatge de cartró pedra de Crist a la creu (o potser és de fusta, els sabuts ja m’ho faran saber) perquè se’ls concedeixin tres desitjos. Tinc un amic que em va explicar com el seu pare hi anava cada any des que tenia sou amb un dècim de la Loteria Nacional a la butxaca de la camisa, damunt del cor, i tot i que feia més de quaranta anys que ho feia encara no li havia tocat, però enguany hi tornava a ser. Això és la fe, també, suposo jo.
Em diu un excompany de feina que se sent molt bé quan arriba Setmana Santa a Tarragona i que aquest any toca intentar sortir de l’atur, caminar les cinc hores preceptives de penitència i demanar feina. Doncs endavant, a demanar feina, que no li costarà massa perquè alguns dels que en tenen o que en tenien per repartir participen de la processó carregant pesats cordons o presidint lluïdes presidències. Ja se sap, els anys del totxo i els inversors han fet que una nova classe de supercreients destaqui entre creus, llances i espelmes. I és que la majoria de confraries tenen al capdavant gent pietosa i gent rica (alguns les dues coses alhora), amb possibles o que creu que en té, de creu. A Reus, sense anar més lluny, un reconegut empresari creador de feina i de riquesa, amb creu i tot, ha estat el pregoner d’enguany, un senyor segur que passarà per l’ull de l’agulla quan li arribi l’hora. Algú potser un dia explicarà aquesta estranya relació entre els que no havien de passar per l’ull d’aquesta famosa agulla que no admet rics i les processons per recordar la mort de Crist. Potser els camells? Ho ignoro, sóc pas mestre jo.
Llegeixo en diverses publicacions del Camp, de paper i digitals, un munt de qualificatius per a les processons d’aquests dies que em fan dubtar sobre qui els ha escrit, si periodistes i informadors o capellans i místics creients. Parlen de fe, de devoció, de passió per la Setmana Santa (els més literaris...). No anomenen el dopatge quan informen que algun portador ha de fer el trajectes injectat per lluitar contra el dolor pel seu mal d’esquena, ben al contrari li lloen el sacrifici, potser perquè martiritzar el cos és un dels objectius de la celebració. I no fan anar la paraula fanàtics per definir els pares i les mares que fan caminar pel carrer els seus fills i filles amb cara de pena i gelats de fred sota la pluja insistent. A Mallorca, a començament del segle XX, una pedagoga prioratina republicana, Rosa Roig, es va posicionar en la premsa contra la utilització dels infants en actes públics religiosos dient que els nens i les nenes el que han de fer és jugar i no acompanyar funerals, el mateix els dic i espero que no em passi el que a ella, desterrada fins a la mort lluny del poble on va néixer.
Jo no tinc la raó perquè no hi ha una sola raó, però sí que tinc la meva raó i aquesta es construeix damunt de coses materials, comprovables i físiques. No es fruit de supersticions, ni d’històries inventades per ningú, ni de la fe. No crec en res que no sigui material o, quan es tracta de persones, en les seves potencialitats positives; per això confio en cada una d’elles quan no esdevenen bens. Respecto les creences de tothom però quan no les comparteixo vull tenir la llibertat de dir-ho en veu alta perquè fer-ho forma part de la meva llibertat d’expressió i aquesta és bàsica, tal com ho són les de la resta de persones que m’envolten i que no m’envolten. Per això, no em ve de gust callar mentre veig els amos desfilant pels carrer enmig d’una multitud que els manté en el lloc principal de la “festa”, acomboiats per unes autoritats civils que s’arrengleren amb un pensament religiós basat en l’irracional que financen i promouen, escoltats per unes confraries que s’engalanen entre la fe i el folklore que diuen recuperar.
No vull oblidar que l’ocupació del carrer, amb la immensa participació popular de què gaudeixen les processons de Setmana Santa aquests dies, es posa al servei d’una testa coronada ultraconservadora d’una estructura piramidal i autoritària que, si no fos per tot aquest muntatge que avui l’envolta i per l’obediència apresa al llarg d’anys i panys, la majoria no dubtaríem a qualificar de promotora de la mort i repressora dels desitjos que ens fan més humans. En dies com aquest, a més, s’envolta d’una explícita iconografia de la mort, que lloa i utilitza per prometre’ns que darrere de la mort del cos hi ha una altra vida de l’ànima però, compte!, ells tenen la clau de pas sota control. I només l’obren a qui calla, es resigna i pateix en la seva vida terrenal seguint l’exemple que ens expliquen que va donar el fill del seu Déu en una nit com aquesta.
Más información:
Laboral / Economía
Opinión
Països Catalans
No hay comentarios:
Publicar un comentario